Porto aquí un mes i cinc dies. I únicament sé una cosa: m'encanta despertar-me i no saber com transcorrerà el dia. La rutina s'acosta i trigaré poc en acostumar-me als nous horaris i assignatures, però mentrestant penso aprofitar cada minut del dia, per què no el tornaré a viure.
Aquest cap de setmana m'he sentit molt com a casa, però sabent que és completament diferent d'allà. Una sessió de Lobo a Alcatraz i una visita a un poblet que podria haver estat extret perfectament del pirineu català son els motius.
La idea era llevar-nos ahir i anar a Morbegno, un poblet proper a la frontera amb Suïssa. però com que no sabia en quin estat d' ubriaquesa es trobaria aquesta gent vaig preferir assegurar-me abans d'anar cap a Stazione Centrale.
Al final vam quedar tots a les 12:00 i vam córrer volant cap al tren una brasiliana, dues argentines, dues espanyoles i un alemany. Una combinació ben estrambòtica i a la vegada genial.
Ens vam passar el dia recorrent els carrers d'un poble encantador, catant vins i formatges i embotits diversos, i tot el poble olorava a castanyes cuites, i a fred i a alegria extreta de les venes de Dionís; i a felicitat autèntica.
Per què no saber com acabarà el dia em fa feliç. I la llibertat que estic experimentant em fa feliç.
I em fa feliç anar a classe, entendre un 98% del que diuen i a més saber exactament de que estan parlant (siguem sincers, que estudiïn com es construia una ciutat romana a segon de carrera deixa molt que desitjar). I veure que després d'un mes aquí començo a poder mantenir una conversa mig decentment em fa molt feliç, ja que els primers dies nomes sabia dir "ciao" i " capisco tutto ma non parlo niente".
Així resumint...sóc feliç.
Pròximament, les aventures a l'Oktoberfest.
1 comentario:
Què bé que estiguis tan contenta! Me n'alegro molt!!!
Ja tinc ganes de llegir més aventures teves!!!
Publicar un comentario